Actualment, gran part de la informació que rebem té forma d’imatge. En els anuncis, en les sèries de televisió, al cinema, en els cartells publicitaris…mirem on mirem, estem constantment sotmesos a la percepció de missatges visuals.
Si ens preguntessin quines són les estratègies que empren els emissors d’imatges per causar un impacte o per captar l’atenció del receptor, probablement no sabríem enumerar-les. Ara bé, això no significa necessàriament que no siguem capaços de interpretar la imatge, de llegir més enllà de la realitat objectiva i comuna representada.
El cas de la publicitat és, de ben segur, el més clar de tots. Davant d’un anunci o un cartell publicitari l’espectador no pensa en la composició de la imatge, en la direcció de les línies predominants, en el tipus de pla utilitzat, en els recursos expressius presents, en la funció que desenvolupa la imatge, en la codificació visual. L’espectador es limita a rebre aquests estímuls de manera més o menys activa, a sentir la quietud de les línies horitzontals, a parar l’atenció en els detalls d’un GPP, a interpretar la codificació gestual… Dit d’una altra manera, inconscientment l’espectador ”processa” aquests estímuls i els interpreta, en fa una lectura. Aquesta lectura, però, estarà subeditada al significat que doni l’espectador a la informació rebuda: allà on algú veu una mare cuidant el seu fill, un altre veu la representació del masclisme.
Així, la lectura d’una imatge, com la d’una novel·la o un poema, és una lectura complexa en què té lloc la interacció entre els elements implícits i els explícits, la intenció de l’emissor i la predisposició del receptor.
